Crítica d'un text literari

Quim Monzó
Mil cretins                                    
Quaderns Crema
174 pàg.
10,45 €

Aquest llibre apareix dividit en dos parts clarament diferenciades. La primera part està composta per set contes, mentre que la segona es compon de dotze textos curts però de molta intensitat.

En un dels contes més afortunats de Mil cretins, la parella protagonista, per referir-se als metges i a la gent gran que viuen en un geriàtric sense consciència de la penosa existència que porten, els anomena “cretins”. Mil cretins?. En el conjunt del llibre recorreria, en canvi, a aquells éssers que vaguen per la ciutat, els cretins, que ens fan la vida més incòmode i antipàtica; així com els protagonistes de “La plenitud de l’estiu”, que actuen com dibuixos animats, amb gests mecànics i el lloc comú sempre a punt; o “Xiatsu” aquest altre grup de l’institut de medicina tradicional xinesa, que amb les molèsties que genera, aconsegueix expulsar del bar als clients solitaris. En el “Senyor Beneset” s’explica com una persona de la tercera edat vidu es transforma en transvestit davant la mirada impassible del seu fill, qui ha anat a visitar-lo a un geriàtric, però prefereix no discutir amb el seu pare. "Miro per la finestra" és la història d'un home sense ganes de res que es dedica a observar als habitants de l'edifici de davant o el carrer mateix. Fins que la trucada de telèfon de la Mònica el fa reflexionar en el que podria veure si visqués en un lloc diferent. El narrador distingeix entre mirar i veure, i aquí el seu personatge podria dir-se que mira amb la consciència d'estar mirant. "L'arribada de la primavera" tracta de la vida en els geriàtrics, de la lenta agonia dels avis, del que costa abandonar el món, malgrat que ja no ens quedi res a fer en ell. I tot això vist per un home solter que s'enfronta a la deterioració dels seus pares, a l’alzeimer i a l'eutanàsia, a la demència senil dels seus progenitors, a les restes de vida que han deixat al pis que habitaven... Un món, en suma, construït (s'apunta) amb objectes espatllats que mai es llençaven per si de cas. Una altra de la peces més aconseguides és "Dissabte", on es narra la venjança d'una vídua, qui destrossa totes les fotos en les que apareix el seu marit i el món que va compartir amb ell, desmantellant la casa, els mobles, la seva roba, llençant-lo tot a les escombraries... En el desenllaç, la dona fins i tot pensa en arrencar-se la pell. "Trenta línies", un petit relat que inclou una poètica, on la necessitat d'escriure un text breu li fa descobrir que, sovint, l'extensió no és més que una manera d'encobrir, de dissimular, que tot just hi ha res a dir. Hi ha, però, algunes altres com "La sang del mes que ve", "Una nit"; així com "Un tall", que presenten una situació bastant absurda.

Relats curts de vides senzilles i quotidianes, magníficament ben contades. En tots ens parla de la vellesa, del dolor, de la desesperança i malgrat tot de l’afany amb què tots ens aferrem a la vida. Vida que sovint al final es desenvolupa a les sales dels geriàtrics, amb una soledat i tristesa absolutes, trencada un o dos cops la setmana per la visita apressada d’algun fill. També la incomprensió i la incomunicació entre generacions, la dels pares i la dels fills incompatibles en quant a expectatives i il·lusions. 

Els contes més anecdòtics, oxigenen els més tràgics i transcendents, on tampoc s’escapa l'humor negre que tant caracteritza a Monzó. Però el que realment és potent en aquest escriptor és que li dóna un to personal als seus relats, una mirada tan reflexiva com precisa sobre la realitat, ja que es deté en uns detalls els quals tot just hi solem pensar, convidant-nos a tornar a observar la realitat, els éssers que ens envolten, els objectes i les conductes, des d'una perspectiva diferent, partint d'altres coordenades.