La Penedesfera ja compta amb més de 600 blocaires agregats

En poc més de 4 mesos des de que va superar el mig miler la Penedesfera, la comunitat de blocaires de l’Anoia, l’Alt i Baix Penedès i el Garraf, ha superat els 600 blocaires agregats. Va arribar als 500 gairebé a poc més d’una setmana per a l’inici de les passades Jornades de la Penedesfera, al Vendrell, complint la tendència mostrada anteriorment d’augmentar en un centenar de membres cada 6 mesos. Però en aquest cas ho ha fet en un període menor i sobretot en un context on l’augment d’usuaris d’eines com twitter i Facebook sembla afectar a l’actualització i aparició de nous blocs.
Aquesta xifra continua fent de la Penedesfera el col.lectiu de blocaires més nombrós de Catalunya i també una de les xarxes TIC més actives, amb més de 35.000 apunts importats pel portal dels bloggers i interessants en el web 2.0 del Penedès. Destaca respecte la darrera actualització l’incorporació del primer bloc en gallec. Al bloc del portal de la Penedesfera www.penedesfera.cat hi ha una estadística dels membres de la comunitat.
D'altra banda ja s'estan preparant les 3es Jornades de la Penedesfera. Al darrer Vins&Blogs, celebrat recentment a Subirats, van sortir temes molt interessants per parlar-hi, relacionats amb la innovació i la tecnologia. Des de llavors, fins i tot ja hi han propostes de taules rodones i opcions de seu de la trobada.

TVE celebra avui els 40 anys de l’espai infantil 'Barri Sèsam'

Quaranta anys ja fa del famós "Barrio Sésamo". Qui, de petit no havia vist aquest espai infantil!.
A mi m'encantava!, i la veritat és que era molt educatiu.
Els seus protagonites t'ensenyaven les coses de manera divertida: els colors, les formes, els números, ... tan divertida qui ni te n'adonaves de que estaves aprenent.
En guardo molt bon record!. Felicitats Barri Sèsam!.

Us penjo la notícia sencera en aquest enllaç

El Lector

La novel·la transcorre en els primers anys cinquanta, Bernhard Schlink relata la historia, en primera persona, com un adolescent de quinze anys que s'enamora d'una dona vint anys major a partir d'una trobada casual. El text és breu, és una història contada pas a pas i de manera retrospectiva. L'adolescent es diu Michael Berg i tot gira entorn d'una història d'amor entre ell i Hanna Schmitz. L'amor, una de les principals variables de la història, és una mostra de l'efervescència eròtica que la desmesura i la novetat poden produir. Michael caminant un dia se sent mal i ha de ser ajudat per Hanna, aquí comença tota una relació eròtica que mai podrà oblidar. Els dos amants s'aniran aproximant, primer serà solament físicament però a mesura que progressin amb la seva relació avancessin amb el seu contacte mental. Abans dels seus relacionis Hanna sempre demana Michael que li llegeixi en veu alta fragments de Tolstói, Goethe, Schiller, Dickens... Gràcies a això, i a la inspiració vocacional cap a l'estudi que li inculca la seva nova amant, Michael passa de ser un estudiant mediocre a ser un complet alumne, començarà a donar valor al món cultural, un món que Hanna vulgues rebre d'ell. Aquest fet serà un fil conductor a una història futura, el motiu pel qual Michael descobrirà una veritat sobre la seva estimada: el seu analfabetisme, Michael comprendrà perquè volia que li llegís, perquè mostrava interès davant uns llibres, i perquè se sentia absorbida per tot el que li contava.

El llibre presenta una idea principal relacionada amb la culpa. L'analfabetisme, és la clau d'elaboració d'una culpa, col·lectiva però també individual, que al El Lector adquireix, a més, tot el pes moral d'una generació que es troba amb els que van sobreviure en els dos sentits de la Segona Guerra Mundial (uns, darrere de la recerca de justícia o informació; i altres, ocupant diversos llocs de figuració pública en aquests primers anys posteriors). El ressalta el sentiment de culpabilitat del món alemany enfront del jueu, com un passat que marca el present de qui no va viure ni va participar d'això. Les noves generacions alemanyes són considerades igual de culpables com ho van anar els seus progenitors. En aquest punt del llibre, s'obre una visió del que va haver de viure la gent en la postguerra, quan ells lluitaven per un futur millor, eren vistos solament pel seu passat, la nova generació va haver de prendre les regnes de la seva nació i jutjar el que s'hisso, però és molt fàcil jutjar les accions una vegada comeses però, que hauríem fet molts en el seu lloc? Aquesta és una pregunta que Hanna dirigeix al jutge, ella se sentia obligada, havia de complir un treball, segurament havent estat en el seu lloc, nosaltres també hauríem seleccionat qui havia d'anar a la mort i qui no. A més sempre existeix l'excusa que d'estar obeint ordenis, però aquesta excusa no pot redimir el que un comet, com éssers humans som conscients de les nostres accions, i per això hem de tenir suficient criteri per a saber què està bé i que no. Un tema que em sembla tenen també rellevància en el relat, és el de la solidaritat, que podria ser el propòsit general de l'escriptor, una solidaritat davant un rostre humà, una dignitat cap a a l'home, un respecte cap a la vida. Aquesta és l'aporti que fa el conductor d'un automòbil a Michael; però si els alemanys hagueren de respectar la dignitat i vida dels jueus, per què no respectar també la vida de Hanna? Ella està pagant pel que tota una societat va cometre, i encara així no va participar d'això tan activament com molts creuen.

Bernhard Schlink, nascut a Alemanya en 1944 (el mateix any que va tenir fi la segona guerra mundial), és part d'una generació tallada pel reflex de la culpa i la vergonya de ser descendent directe de punts que, d'una forma o altra, van col·laborar amb el genocidi. Al Lector això no és un detall, sinó el lloc des d'on es construïxen els personatges.

L'obra no fa més que actualitzar la pregunta sobre què fer amb un holocaust que sobreviu i se superposa a la generació següent. Schlink planteja el desafiament que la lectura té en aquest cas: resumir la història dels personatges però, alhora, encarnar una de les facetes més cruels de la història del Tercer Reich i ho fa des de l'únic punt possible encara que problemàtic, el moral. Quan parla de l'holocaust ho fa d'una manera que es limita solament a descriure, el que em sembla insuficient doncs li dóna poc valor a la idea que Schlink com a escriptor i com alemany desitja plasmar en la seva obra.

Recomanaria aquest llibre, pels aficionats als temes de l’holocaust que volen endinsar-se una mica més a la ment dels alemanys.

Nou calendari escolar

El Conseller d’Educacióha proposat un nou calendari escolar.

El curs que ve el nombrede dies de classe seran el mateixos, però el calendari de festes i vacances esrepartirà de forma diferent. Els nens i nenes començaran l’escola al voltantdel 7 de setembre, i a canvi tindran una setmana de vacances al febrer. Laproposta també suprimeix l’horari intensiu al juny.

Els pares i mares esmostren preocupats amb el nou calendari. Critiquen la setmana de vacances de febrer, ja obligarà a buscar solucions per als pares que treballen, que són lamajoria.

Pots llegir aquesta notícia aquí

Setmana d'activitats extraordinàries

La setmana d'activitats extraodinàries representa una oportunitat per conèixer escoles, centres, entitats, organitzacions, i institucions que ofereixen un servei educatiu en el nostre context. Aquestes visties proposades estan lligades als diferents mòduls dels semestre i cada una té els seus objectius.

Dilluns, 16 de novembre: Visita al Jardí de Cordes de Cerdanyola del Vallès. Els Jardins de Cordes són un nou concepte d'activitats lúdiques i pedagògiques que es desenvolupen a l'entorn natual. La sortida ens ha permès participar de foma entusiasta en l'execució del circuit de cordes, autosuperar-se a nivell personal en els moments de dificultat que presenti l'activitat, col·laborar, donar suport i ajudar als nostres companys/es al llarg de l'activitat.

Dimarts, 17 de novembre: Visita a Fundació Miró. La Fundació té la col·lecció pública més completa de l’obra de Joan Miró, integrada per pintures, escultures, ceràmiques, tèxtils, gravats i dibuixos de l'artista de totes les èpoques. Em va fascinar, la veritat, ens va ajudar a conèixer més el Miró treballat a classe. Encara que personalment crec que hagués pogut ser més profitós, vam entrar en grups perquè som un grup molt gran i des del meu punt de vista un museu s’ha de contemplar sol, i deixar-se portar amb el que un sent quan està davant d’una obra.

Dimecres, 18 de novembre: Visita a una biblioteca infantil. Des del seminari, el Francesc Garreta ens va demanar que féssim un petit treball sobre les biblioteques infantils. Jo vaig escollir la del meu poble, Vilafranca, i em va sorprendre gratament la quantitat de tallers, activitats, exposicions, etc. que realitzàven els més petits. No ho hagués dit mai!.

Dijous 19 de novembre: Visita a l’escola Joan XXIII. La seva missió: Promoure una educació innovadora, compromesa i personalitzada que satisfaci les demandes del nostre entorn, atenint-nos a criteris de promoció social i qualitat.Ens van portar a un edifici paral·lel a l’escola, el CETEI, on disposen d’ordinadors destinats per a la gent del barri, on fan classes d’informàtica als avis dels nens,... També hi tenien una ràdio i una sala de grabacions.Després ens van portar ja a veure els nens i nenes. Hi havia una aula amb diferents racons de joc simbòlic (perruqueria, una fruiteria, una secció de metges,...) on principalment es treballava la formació d’hàbits, començar a elaborar la seva autonomia personal, aprendre a viure en grup,... El que em va cridar més l’atenció va ser que els nens/es ja tenien incorporades les noves tecnologies en alguns jocs, fent servir les pissarres digitals, magnètiques, ordinadors,... em va sorprendre la facilitat en què els feien servir i amb la rapidesa com ho aprenien!.

Divendres, 20 de novembre: Anem a l’auditori!. Hem fet dues visites. La primera al Museu de la Música on hem fet un recorregut pel silenci sonor, el so ( el temps i l’espai, la modulació, el color i la música com a llenguatge), els orígens comuns de la nostra música, el naixement de la polifonia, l’esperit humanista i el domini de la polifonia, la nova música (el sentit harmònic del barroc), els grans instruments de teclat, els corrents nord-europeus (la producció musical al classicisme), la individualitat al romanticisme, els nous colors i la indústria del sol al segle XIX, la guitarra un diàleg permanent entre la música popular i culta, la tradició i la música popular, viatges els homes viatja la música (África negra, el món islàmic, índia i nepal, …)

I la segona, hem anat a veure l’assaig general al Concert per a escoles d’educació infantil: Corda Descorda. Corda i descorda és un concert pensat per a nens i nenes des dels 2 anys.Com el seu nom indica, els protagonistes del concert són els instruments de corda. Cinc instruments de corda fregada: dos violins, viola, violoncel i contrabaix i un instrument de corda pinçada, la guitarra. En algunes peces s’incorporen dos instruments electròfons que són el violí elèctric i la guitarra elèctrica. Les peces combinen estils molt diferents que van des de cançons infantils tradicionals, música clàssica, música d’autors contemporanis i alguna peça de música moderna. Al llarg del concert hi ha gags que fan de nexe entre una peça i l'altra. El concert està pensat perquè els nens i nenes que hi assisteixin puguin sentir- se molt aprop dels músics i de la música.Hem gaudit com a infants escoltant la música!!!. Emocionant!.

Setmana d'activitats extordinàries!.

I aquí teniu el nostre vídeo! Esperem que us agradi!!!.

Anna, Núria i Laia.

La festa dels morts

De l’antiga Roma al Mèxic actual; d’Europa a la Xina: gairebé tots els pobles del món dediquen un dia als seus morts. L’enyor, la tristesa o la por irracional són alguns dels sentiments que acompanyen les festes i ritus que se celebren arreu del món.Ens acostem a la festa de “tots sants” i patrimoni.gencat et proposa un viatge per conèixer com se celebra aquest dia als cinc continents.Mèxic, la mort amb més color:
Amèrica Llatina viu amb passió el Día de los muertos. Una de les celebracions més conegudes és la que es fa a Mèxic els dies 1 i 2 de novembre.La festa de Tots Sants o el Dia dels Morts mexicà és una fusió entre els costums religiosos dels pobles indígenes i les celebracions catòliques importades pels espanyols. Actualment, la festa se centra en el retorn (temporal) de les ànimes a la terra. Per facilitar aquest viatge, els familiars col·loquen ofrenes, espelmes i pètals de flors per fer visible el camí que va de casa al cementiri. A més, preparen el menjar preferit del difunt i aixequen altars decorats amb objectes artesanats. Una feinada amb un objectiu molt concret: el mort ha de quedar content amb les atencions dels seus familiars per portar-los prosperitat. En cas contrari els pot castigar amb desgràcies de tota mena... Una festa que és tot color i animació i que ha estat declarada per la Unesco Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.
"All Halos Ve" als EEUU : El terror fascina a tot el món i, en especial, els nord-americans. Per això la festa de l’All Halos Ve (o la “vigília del dia sagrat”), mot del que deriva Halogen, té un èxit rotund als EUA. Van ser els immigrants irlandesos qui van importar aquesta festa cap a Amèrica al segle XIX. Actualment centrada en jos infantils i bromes, els seus orígens provenen del Samhain celta, quan els morts tornaven a les seves antigues cases a la recerca d'un cos per habitar. Per defensar-se, els vius no encenien cap llum i imitaven la vestimenta dels difunts per confondre’s amb ells. Tot un drama, digne del millor Cristopher Lee.
Tots Sants a la catalana, una festa pel paladar: Les castanyes i els panellets són els protagonistes de la festa a casa nostra. La tradició explica que els campaners van “posar de moda” el costum de menjar castanyes la nit de Tots Sants. S’havien d’alimentar bé, ja que tenien la missió de fer sonar les campanes tota la nit perquè ningú s’oblidés de resar als difunts. Els panellets es poden considerar la versió moderna dels antics àpats i rituals funeraris en homenatge a un ésser estimat.
Xina: el festival Ching Ming És el dia clar (ching) i brillant (ming) que els xinesos dediquen als seus morts. La celebració coincideix amb l’inici de la primavera i els xinesos acudeixen als cementiris per netejar les tombes i fer diferents ofrenes. La gastronomia hi juga un paper destacat ja que al difunt se li ofereix carn, vi, fruita i pastissos. Un altre element important és el salze, l’arbre considerat “enemic de la foscor”. Durant el Ching Ming, els xinesos pengen les seves fulles a les portes per evitar l’entrada de mals esperits.mascarades per honorar els avantpassats

La religió dels Yoruba, present a països africans com Benín i Nigèria, recorda els avantpassats en mascarades que representen el retorn dels esperits a la comunitat: són les Egungun. Els ballarins vesteixen de forma espectacular i són posseïts per l’”esperit col·lectiu” dels avantpassats, que tenen la missió de netejar espiritualment la comunitat. El ritual acaba amb el repartiment d’advertències i benediccions.